sábado, noviembre 04, 2006

I La LLuNa...



Jo no sé que em passa

Però es sentir la teva veu …

I llavors ja no sòc jo, és l´altra la que parla, la què sent

Jo no sé que em passa

Pero no puc pensar amb claretat quan em mires de reüll

I tammateix és tan clar…

Jo no sé que em passa

Pero has aconseguit que hi puje a la lluna

I és tan alta….

que em cauré de mala manera, ho sé



4 comentarios:

GLAUKA dijo...

Hermoso, muy hermoso ... la luna está a puntito hoy de mostrarsenos en todo su esplendor, por cierto, y y asabes, esas noches de luna llena son peligrosas, nos creemos que está más cerca y que podremos alcanzarla.

ana dijo...

De vegades, qui ens fa pujar a la lluna, sap mantenir-nos només amb la palma de la seva mà.

I si confies?
I si no t'anticipes i gaudeixes del que et passa aquí i ara?
Un petó.

David dijo...

Mai m'ofegue a la distància,
mai em caigui per damunt,
l'anyoranza, la tardanza,
d'un malcarat dins de l'ull.

No em deixis la llum encesa,
que no vull veure el cantar,
damunt de tu, estesa,
del tems que passi a la llar.

Donam la meva petita,
a on estic amagat,
fes me la mar, torradeta.

A jo me l'has donat,
com quan passeig per la caleta,
d'un somni ben somiat.

ahhh dijo...

Jo si que sé que et passa, està molt clar...